5ª Història de Gegants: el nostre convidat d'enguany

En el marc de les festes patronals de Sant Sadurní, celebrarem la 5ª edició de la Història de Gegants. Aquesta diada està protagonitzada cada any per una parella convidada de gegants o elements folklòrics que ofereixin un interès especial per la seva fisonomia, nivell artístic, procedència o història. En l'historial d'aquesta diada ens han visitat representants de Ciutats Geganteres, Colles Geganteres de tradició centenària, elements de bestiari festiu, figures centenàries...

Com bé sabeu, enguany se celebren 300 anys de la derrota catalana del 1714, i és per això que aquest any ha sigut denominat "any del tricentenari" i s'han realitzat un gran nombre d'activitats, exposicions, representacions... amb aquesta temàtica.

A la Roca del Vallès també volem posar el nostre humil granet de sorra en la commemoració del tricentenari i és per això que aquesta 5ª Història de Gegants estarà envoltada d'aquesta temàtica.

És per això que ens plau presentar-vos el nostre convidat d'enguany. Un convidat molt especial, ja sigui pel personatge que representa, com per la història que duu al damunt.

Es tracta del gegant Moragues, de Sant Hilari Sacalm, creat pel mestre geganter Toni Mujal de Cardona, i presentat en societat el passat 26 d'octubre, dins del marc de celebració de l'Any Moragues.

Tindrem l'honor de rebre la visita d'aquesta figura tan representativa d'aquell 1714 i que, per primer cop, visitarà una vila forània.

Així doncs, us esperem el proper diumenge 30 de novembre, a les 11.00h a la plaça de l'Ajuntament per rebre'l i acompanyar-nos en cercavila fins a la plaça de l'Església, on es realitzarà la rebuda institucional, els parlaments i la mostra de balls. Us hi esperem! :)

Una mica d'història...

Josep Moragues i Mas va néixer el 1669 a la masia que la seva família tenia a Joanet, avui al terme de Sant Hilari Sacalm. El primer quart de segle de la seva vida el va passar al camp, dedicat a tenir cura de les terres heretades del seu pare, pagès terratinent.

El seu matrimoni amb Cecília de Regàs el va emparentar amb l’aristocràcia rural d’una Catalunya que Moragues ben aviat va passar a defensar des dels camps de batalla. Primer es va enrolar a la companyia de miquelets de la vegueria de Vic per lluitar, en l’últim trienni de la Guerra dels Nou Anys, contra la invasió borbònica. Després va formar part de la colla de patriotes vigatans que, el 1705, es van alçar en armes contra el virrei borbònic Francisco de Velasco, que perseguia gent de la comarca arran d’un conflicte local que s’havia produït a Manlleu l’any anterior.

L’encesa rebel•lió osonenca contra el poder borbònic va ser una de les causes propiciatòries del Tractat de Gènova entre Catalunya i Anglaterra, pel qual els catalans entràvem a la Guerra de Successió en el bàndol aliat, defensor de la dinastia austriacista. Sense experiència ni formació militar, però amb vocació patriòtica i esperit combatiu, aquell mateix any Moragues va dirigir les tropes vigatanes que van derrotar els destacaments borbònics i van permetre l’entrada triomfal a Barcelona de l’arxiduc Carles III.

Nomenat coronel de cavalleria per la Casa d’Àustria i després de lluitar amb el seu regiment al front de l’Empordà, Moragues va assolir el grau de general de batalla i va ser destinat a la fortalesa de Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell. Del 1707 al 1713 va liderar la defensa de la frontera del nord, des d’on va haver d’oposar molta resistència per fer front a uns atacs francesos que sovintejaven intentant penetrar a territori català. Mentrestant, la seva primera esposa havia mort i el general s’havia casat en segones núpcies amb Magdalena de Giralt, senyora de Bressui i noble del Pallars.

El 28 de setembre del 1713 Moragues va decidir la capitulació de la fortalesa de Castellciutat. Uns mesos abans, la signatura de la Pau d’Utrecht entre Holanda i Anglaterra havia posat fi al conflicte bèl•lic europeu i havia deixat Catalunya òrfena del bàndol aliat. Consumada la traïció dels anglesos, que el 1705 a Gènova, quan Catalunya va entrar en guerra, s’havien compromès a mantenir la pervivència de l’Estat català, el país fou ocupat per les forces espanyoles i franceses.

Retorn al front de guerra per honorar els seus homes

Lliurada la fortalesa de Castellciutat, el general es va refugiar a Sort, on la seva esposa tenia la casa pairal. Malgrat que al pacte de capitulació havia inclòs que no seria represaliat per les forces borbòniques, les tropes de Felip V no van respectar-ho. La notícia que alguns dels seus homes estaven sent humiliats i no se’ls deixava entrar a Barcelona, va generar en Moragues forces renovades per tornar al front de guerra.

Inicialment va contactar amb les tropes catalanes que encara resistien al Pallars i a la Cerdanya, així com amb el governador de Cardona, Manuel Desvalls, que li va subministrar armes i municions i el va posar a les ordres del seu germà, Antoni Desvalls, marquès del Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes fora de Barcelona.

Després d’intentar sense èxit la recuperació de la fortalesa de Castellciutat amb un destacament de fusellers, Moragues va veure com la seva família era segrestada a la presa de Sort per part de les tropes espanyoles. Lluitador incansable, per no perdre tot allò que era seu, fos la família o el país, ell mateix va liderar l’operació de rescat enviant uns quants homes de la seva confiança a Balaguer.

Recuperada una certa tranquil•litat per a la seva família al castell de Cardona, Moragues es va abocar amb cos i ànima a la guerra de guerrilles, assaltant, a comarques com el Berguedà, la Garrotxa i Osona, els combois que duien queviures a les tropes felipistes que assetjaven Barcelona.

La captura i l'escarni, objectiu de Berwick

Lluitant per la llibertat del seu país des d’un paper de guerriller insòlit en un militar d’alta graduació, i sense manies a l’hora d’obeir ordres de militars de jerarquia inferior a la seva, Moragues va escriure un brillantíssim epíleg a la seva trajectòria com a combatent.

Tant fou així que, després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre del 1714, un dels objectius de les forces borbòniques liderades a la ciutat pel duc de Berwick va ser la captura i l’escarni de Josep Moragues, que s’havia ben guanyat el qualificatiu de “Diable de les Guilleries”.
Després de refugiar-se un temps a Cardona amb la seva família, de renunciar a marxar a Viena a un exili al qual es van avenir trenta mil catalans, i de deixar-se convèncer pel seu cunyat Jacint i fer marxa enrere quan ja estava decidit a fugir a França per la vall Ferrera, Moragues va ser capturat a Barcelona per les tropes borbòniques el 21 de març del 1715.

Amagat a la cova dels Argenters, a la falda de Montjuïc i a tocar del mar, esperava l’embarcació que l’havia de dur amb altres oficials a Mallorca, encara en mans austriacistes. El fet que algú es referís a Moragues com “el general” hauria estat, amb la possible col·laboració d’algun traïdor, el detonant d’una captura que les forces espanyoles buscaven amb fruïció. Volien Moragues, combatent incansable i català que no va abaixar el cap ni després de la derrota, per humiliar-lo públicament i atemorir així tots els qui s’atrevissin a oposar-se al nou ordre polític.

Josep Moragues va ser arrossegat viu pels carrers de la ciutat fins a ser decapitat. El seu cos va ser esquarterat i el seu cap, dipositat en una gàbia que va estar penjada a la vista de tothom durant 12 anys al Portal de Mar de Barcelona.

Info: elborncentrecultural.bcn.cat/